Autor: lluistgaju

Número 39 (desembre 2017)

TERCER SECTOR,  ÈTICA I COMPROMIÍS SOCIAL

Una introducció necessària

Escriure algunes ratlles sobre el Tercer Sector Social sempre és estimulant i enriquidor. Reflexionar i endinsar-nos-hi és, a més, necessari i quasi una obligació. No tant sols pel paper que en els darrers 20 anys ha anat conformant, sinó també per tot allò que en el transcurs d’aquest temps ha estat capaç de posar de relleu, donar a conèixer i visibilitzar respecte les realitats punyents de moltes persones i col·lectius, i respecte també, de la tasca que el conjunt d’organitzacions realitzen per pal·liar necessitats socials, i fer front a les diverses situacions d’injustícies i desigualtats,  defensant així l’exercici dels drets socials de milers de persones i famílies.

Però abans d’entrar en aquestes qüestions, potser fora bo saber quelcom més d’allò que anomenem Tercer Sector Social i les organitzacions que representa.

A hores d’ara quasi ningú dubte del paper que el Tercer Sector Social ha esdevingut en els darrers anys, de la tasca que desenvolupa i el lloc que de forma progressiva ha anat ocupant en l’espai i relació existent entre l’estat, el mercat i la societat.

En aquesta relació,  el primer sector, públic, governamental i sense ànim de lucre, i el segon, privat i mercantil, lucratiu i no governamental han vist com es dibuixava i construïa un espai diferenciat  i amb identitat pròpia. L’enfortiment i organització de la societat civil va donar lloc en el seu dia, a la formació d’entitats i organitzacions des de la iniciativa social que va donar origen al denominat Tercer Sector; aquell que engloba tot tipus d’entitats, associacions i fundacions culturals, esportives, socials, mediambientals, de cooperació i de moviments ciutadans i veïnals. Dins d’aquest ampli sector, trobem el Tercer Sector Social que aglutina i defineix aquelles entitats i organitzacions no lucratives, amb vocació de servei públic que treballen per la inclusió i la cohesió social amb especial atenció als col·lectius més vulnerables de la societat i centrades específicament en las persones, les seves famílies i els seus entorns de vida.

Parlem de persones i de col·lectius amb dificultats per integrar-se en els seus entorns i comunitats, amb dificultats per funcionar en igualtat de condicions i d’oportunitats que la resta de conciutadans; persones i famílies en situació de pobresa, persones sense llar, persones amb  discapacitat, persones amb addiccions, persones immigrants, persones grans, infants i joves en situació de risc social, etc.…

Si en un primer moment el Tercer Sector Social tenia el seu principal actiu com prestador de serveis, d’un temps ençà  – segurament accentuat per la seva proliferació, el ritme de creixement, l’abast i el seu compromís social entre d’altres raons –  ha assolit una posició de cert protagonisme en la promoció del benestar social, la participació ciutadana i la presencia i debat públic en les nostres societats contemporànies. Malgrat moltes vegades la realitat ens indica que aquest nou espai encara no està del tot conquerit, i molt menys consolidat, potser, en part,  per un cert temor per part d’aquells que els hi costa acceptar l’activisme i la capacitat de decisió que a la societat civil li correspon, no es pot negar la força i determinació del paper que el Tercer Sector Social ocupa en el desenvolupament del benestar i la cohesió social. D’una banda, en la seva funció d’articulació de les demandes socials i del propi disseny, definició i desenvolupament de les polítiques socials, i de l’altre, en la implementació de serveis i recursos per donar resposta a aquestes necessitats socials i reptes que se’ns plantegen en el dia a dia.

Una crisi econòmica i social: possiblement un punt d’inflexió

En el transcurs dels darrers deu o quinze anys, dues coses, entre d’altres molt possiblement, han marcat profundament les organitzacions socials i al conjunt del Tercer Sector Social.

En primer lloc i de forma directe i malauradament previsible, l’abast i efectes de la pobresa i la vulnerabilitat. Els processos profunds de canvi social i la crisis econòmica van canviar definitivament els perfils i els límits de la vulnerabilitat i l’exclusió social, que s’han deixat veure de forma progressiva i dramàtica en els àmbits de la salut,  l’habitatge, món laboral i econòmic, l’educatiu, personal, etc. Una realitat doncs que s’ha anat manifestant en diferents espais de desenvolupament vital, decisius tots ells, com a resultat d’una complexa combinació de causes i on les seves principals conseqüències i seqüeles, encara les estem patim i les patirem durant força temps.

Ens referim a aquelles persones, grups i col·lectius que pel fet de viure diverses situacions de dificultat o conflicte social no arriben a cobrir les seves necessitats bàsiques  d’alimentació, protecció i seguretat, salut, formació i accés als circuits socials normalitzats i per tant, tampoc poden participar d’ells.  I per conseqüència a voltes, se’ls nega tota possibilitat de ser ciutadans de ple dret i ser membres actius en el seu entorn i participar i influir constructivament en la seva comunitat. En definitiva aquest conjunt de situacions i factors de risc, impossibiliten i dificulten la inclusió i accés als espais i recursos materials i immaterials necessaris per a la plena satisfacció de les necessitats socials, personals i de desenvolupament, requisits d’altra banda necessaris per el benestar personal, psicològic i social de tot individu.

Cada cop més durant els darrers anys, les organitzacions socials s’han trobat atenent i acompanyant a persones i famílies que vivien situacions i  processos d’empobriment progressiu, crònic, que conduïen de forma inequívoca a la precarietat vital, l’aïllament social i a processos d’anomia, on es feia evident la distància entre expectatives i possibilitats reals dels individus per desenvolupar-se de forma òptima i en igualtat d’oportunitats que la resta de conciutadans. Alhora, les entitats han anat veient com molta altre gent, grans i petits, i famílies senceres s’anaven sumant a la llista dels desfavorits i necessitats. Eren els nous necessitats. Aquells que han estat vivint processos lents i perplexes d’exclusió, precarietat i vulnerabilitat per primera vegada. Nous perfils i rostres que han vist com trontollaven sota els seus peus, les seves economies i, per conseqüència, les seves vides i les possibilitats reals per en sortir-se’n. Ha estat, i encara és, una pobresa emergent cada cop més vinculada  a la normalitat i no pas a l’exclusió social tal com l’entenem en el seu estat pur.

Aquest context de canvi social que assenyalàvem a l’inici d’aquest apartat, constant, accelerat i accentuat per una crisis econòmica que, lluny de ser puntual i conjuntural, ja hem vist que ha tingut un marcat caràcter estructural, ha determinat l’evolució de l’àmbit social i d’una nova dimensió de les polítiques públiques. I a més ens ha evidenciat, per aquells que a dia d’avui encara no ho volen reconèixer, que ha estat una crisi social de primer ordre  a la qual cal atendre des de nous paràmetres. En aquest sentit la pobresa i la vulnerabilitat no es poden mesurar exclusivament des de perspectives econòmiques i materials sinó també des d’allò intangible, des de l’absència d’oportunitats,  l’aïllament social i les dificultats d’accés i oportunitats per gaudir dels béns immaterials com el benestar personal, la participació ciutadana, la cultura i vinculació social.

Tot això ens porta a parlar de la segona clau que, al meu entendre, ha marcat i caracteritza, de fet, al Tercer Sector Social. L’augment de les desigualtats, la discriminació i situacions de precarietat i vulnerabilitat a les que fèiem referència més amunt,  han generat un escenari d’injustícia, conflictivitat i fractura social que ens incapacita per crear quotes de benestar personal, cohesió social i xarxes relacionals; i evidentment això tampoc garanteix la defensa dels drets fonamentals de les persones i la seva dignitat. 

En aquest escenari rau la necessitat de promoure valors basats en la justícia i el benestar social, en l’equitat i la igualtat d’oportunitats; en definitiva valors que generin d’altres com la solidaritat, el treball col·laboratiu, el compromís social. Des d’aquesta lògica la crisi ha suposat un punt d’inflexió, un abans i un desprès en la sensibilització, en la conscienciació ciutadana, en la participació i implicació d’altres actors socials, cívics i culturals,  per tal de fer front a unes dinàmiques i unes inèrcies que sembla no tenen aturador.

Les polítiques públiques han de donar respostes a la diversitat de realitats que afecten a les persones, al seu benestar i a les possibilitats de realització personal i col·lectiva. I en aquesta tasca no poden ni han d’estar soles. Necessiten de la complicitat, implicació i força de tots els agents socials, d’altres institucions i de la ciutadania en el seu conjunt. En la mesura que existeixin propostes reals de col·laboració i coordinació basades en valors de compromís democràtic, transformació social i coresponsabilitat entre l’Administració, el Tercer Sector Social i altres agents socials i actors,  estarem una mica més a prop de treballar per la inclusió i cohesió social de forma més efectiva i sòlida.

Hem de tornar a enfortir els vincles socials i les xarxes de protecció informal que aquests provoquen. Les xarxes socials i els vincles personals compleixen un paper simbòlic, cultural i psicològic, que generen espais de protecció solidària i sentiments de pertinença a la comunitat. Aquestes realitats constitueixen un element clau a l’hora d’explicar els mecanismes de contenció de la vulnerabilitat i l’aïllament social.

Fer front als efectes d’aquesta crisi social és possible si invertim en tot allò que genera cohesió social. Cal promoure valors per transformar, fer créixer i visualitzar actituds i accions basades en la participació, el compromís, la transparència i la honestedat. Tots aquests valors permeten treballar per una societat que tingui en compte la igualtat d’oportunitats, la justícia social, la tolerància vers la diferència, etc. Això es pot aconseguir si treballem des de la responsabilitat, la solidaritat i l’esforç entre les persones i grups socials enfortint així el nostre capital social i creant comunitats que s’impliquin en la transformació social, la coresponsabilitat i la cultura del bé comú.

En tot això trobem la força i el sentit del Tercer Sector Social.  A l’entorn d’aquestes paraules, gestos, accions i actituds trobem la seva ètica i dimensió valorativa. El compromís ètic que apel·la a les grans finalitats que persegueix, que no són més que posar la persona al centre de totes les seves actuacions i garantir el seu ple desenvolupament i l’exercici de drets.

Oportunitats des de la proximitat i el territori: Biblioteca Pública i Tercer Sector Social, una aposta agosarada ?

Hem insistit en com d’important és treballar tot allò que afecta a les persones, atenen aquelles qüestions que condicionen les seves vides i les oportunitats de desenvolupament. I sabem que la majoria de vegades això implica un treball des de les distàncies curtes. Malgrat els  reptes s’han de plantejar globalment, no oblidem que els seus efectes es concreten en clau local, en espais i històries particulars. En barris i ciutats.

Els valors dels quals parla i defensa al Tercer Sector Social, com ja hem vist, tenen molt a veure amb aquestes consideracions. Amb intervencions i mirades des de la proximitat i en entorns immediats de socialització, aprenentatge i convivència. Així i des d’aquesta perspectiva s’ha de sentir involucrada la societat en el seu conjunt, a partir de la gran diversitat de respostes i actuacions d’agents, recursos i serveis de dinamització comunitària, cultural, social, educativa, veïnal, etc, bàsicament en tres enfocaments:

• Creant activitat humana, cultural i social per desenvolupar al màxim les persones, les seves oportunitats i experiències d’èxit i satisfacció personal i social amb l’objectiu de dignificar la persona i la seva pròpia percepció, valoració i autoestima.

• Promovent i treballant l’apoderament i l’activació de capacitats per tal que les persones i els col·lectius se sentin subjectes i protagonistes de les seves pròpies trajectòries d’inclusió, projectes de vida, potenciant sentiments de pertinença a la comunitat, i

• Fent visible i enfortint la cultura de proximitat i la seva dimensió social a partir de projectes, programes, equipaments i xarxes com a eina clau de construcció de valors, de transformació i cohesió social i de generació de vincles socials.

Sens dubte són a partir d’experiències i bones pràctiques, moltes vegades d’àmbit local i des d’una òptica de proximitat, on es produeixen veritables accions transformadores per a les persones, grups i col·lectius d’una comunitat. Podríem fer esment com un clar exemple del que estem parlant, sense obviar molts altres recursos i dispositius existents, de les biblioteques públiques i la tasca que desenvolupen en els seus barris i territoris. La biblioteca pública és un espai de socialització i proximitat, des d’on es contribueix a fer comunitats més justes i solidàries, una ciutadania més formada i més informada, indispensable per a una societat justa, equitativa, apoderada i democràtica.

Amb aquesta voluntat i desig de destacar el paper de la Biblioteca Pública, de clara vocació comunitària i social, en el 2014 neix la Fundació Biblioteca Social justament per visibilitzar d’una banda,  la tasca,  sensibilitat i compromís social de moltes biblioteques públiques i dels projectes que duen a terme amb i en la comunitat; i de l’altre, per posar en valor, promoure i potenciar la dimensió social que, en la seva essència i raó de ser, té la Biblioteca Pública com institució.

I és en aquesta força i convicció de les possibilitats i potencialitats que tenen aquests equipaments públics en el seu treball diari i presència en la comunitat, que la Fundació Biblioteca Social es fa ressò i posa en valor, el treball coordinat i en xarxa que moltes biblioteques i entitats socials, a banda d’escoles i serveis de salut entre moltes altres, realitzen plegats per assolir millor i de manera més sòlida els reptes que es plantegen.

I a mesura que es realitzen aquestes interseccions comunitàries s’estan generant noves possibilitats i s’evidencien que moltes de les característiques, valors i virtuts de l’àmbit de la Biblioteca Pública són alhora del Tercer Sector Social. A mode d’exemple podríem assenyalar: el treball “en”, “per” i “amb” la comunitat; la importància del fer xarxa i promoure el treball col·laboratiu;  la creació d’espais d’aprenentatge i desenvolupament personal i col·lectiu; l’equitat en l’accés als recursos i als drets de les persones a exercir-los;  la igualtat d’oportunitats i la no discriminació i el treball per la inclusió i cohesió social.

Aquests valors conformen l’aposta agosarada que suposa el treball des de la proximitat i en el territori: un dels valors més importants del Tercer Sector Social. Aquests, creiem, també, signifiquen el compromís social del treballar en xarxa amb altres equipaments, recursos i serveis, altres sabers i competències. Són nous espais de confluència i expertesa compartida per créixer plegats, anar més enllà i, segur, arribar més lluny.

Bibliografia

• AAVV (2009): Guía metodológica de la participación social de las personas en situación de pobreza y exclusión social. Madrid. EAPN España (Red de Lucha contra la Pobreza y la Exclusión Social)

• FRESNO, JM y TSOLAKIS, A (coords) (2010): Propuestas del Tercer Sector de Acción Social para una Estrategia de Inclusión Social 2020 en España. Madrid. EAPN España

• PASCUAL, JM (2011): El papel de la ciudadanía en el auge y decadencia de las ciudades. Valencia. Ed. Tirant Lo Blanch

• SUBIRATS, J (coord) (2010): Ciudadanía e inclusión social. El Tercer Sector y las políticas públicas de acción social. Institut de Govern i Polítiques Públiques (UAB) El Prat de Llobregat. Fundació Esplai.

Lluís Toledano Gaju

Toñi Moriana de Fundación Don Bosco, entrevista a Lluís Toledano

https://revistaenlacalle.org/category/entrevistas/?numero=67

Revista En la Calle. Coordinadora Estatal de Plataformas Sociales Salesianas

Setembre 2026

El concepte de supervisió té vàries accepcions , diferents sentits i significats en funció de la seva finalitat i àmbit d’aplicació. Des del punt de vista educatiu i psicosocial fa referència a l’acompanyament, suport  i ajuda i ens suggereix la idea de la possibilitat de disposar d’una visió ampliada de la realitat observada. Una realitat que sabem és dinàmica i canviant.

Des d’aquesta mirada, tot procés de supervisió es refereix a la pràctica de l’exercici professional, i la seva reflexió,  i a la integració entre pensament i emoció. Justament és la vivència i integració d’aquestes dues dimensions les que cal atendre des de la pràctica de la supervisió.

LES TRES “i” DE LA SUPERVISIÓ:

La supervisió professional des de la seva funció emocional-relacional, ha de permetre en els processos d’equip:

Identificar:

• Allò que preocupa a l’equip
• El que viuen els diferents membres de l’equip, com ho viuen i els hi afecta
• Les limitacions i bloquejos
• Allò que els motiva i activa

Instaurar:

• Una pràctica reflexiva
• Un espai de construcció entre supervisor i equip
• Les oportunitats de desenvolupament i millora de competències
• La consciencia sobre la vivència professional, la seva pràctica i responsabilitat
• La capacitat per a conèixer e interpretar els bloquejos i dificultats de l’equip i ,els seus membres respecte l’exercici professional

Integrar:

• Els aspectes cognitius, relacionals, emocionals i corporals
• Saber escoltar-los, atendre’ls i interpretar-los.
• Un major coneixement sobre la nostra persona i el nostre rol professional
• La comprensió sobre la nostra realitat como equip.

En definitiva tot procés de supervisió ha de permetre, en primer lloc, identificar aquelles qüestions que ens parlen i ens diuen coses sobre l’equip; en un segon moment, instaurar aquelles pràctiques i/o habilitats que ens permeten prendre consciencia sobre la nostra realitat i dinàmica relacional; per així, en tercer lloc, integrar aquelles capacitats i competències que ens possibilitin entendre i atendre a l’equip, i créixer i avançar como subjectes professionals que som. Es tracta doncs d‘apoderar a la persona, al professional que és i a l’equip del qual forma part.

QUÈ ES FA IMPRESCINDIBE ?

 Per iniciar un procés de supervisió d’equip és necessari i important per l’èxit del procés:

• Tenir curiositat per a conèixer i comprendre dels propis processos d’equip i de la seva dinàmica relacional.
• Saber dels interessos i motivacions i d’allò que dona sentit i significat a la pràctica professional.
• Tenir consciencia de les dificultats i alhora de les capacitats para abordar-les.
• Voler mirar-se i observar-se amb certa perspectiva, prendre distancia per veure i veure’s des de fora i integrar així el conjunt i cada una de les parts.
• Creure en la màxima que si es vol es pot. Predisposició al canvi i confiança en l’equip.

Lluís Toledano, Juny 2018

 

¿QUÉ ES PARA MI EL COACHING? ¿CÓMO LO CONCIBO Y ENTIENDO?

Quizá la definición de mi propio concepto de coaching, la encuentro en la confianza y creencia en el ser humano y en su capacidad innata para crecer, desarrollarse y realizarse hacia la máxima plenitud.

Entiendo el coaching cómo aquél proceso de acompañamiento personal y/o profesional que tiene por objeto ayudar a las personas que quieren conseguir sus objetivos o metas, cuando éstas se encuentran con alguna dificultad que no saben cómo abordar o superar. Proceso de cambio centrado en el presente y orientado al futuro donde, mediante el diálogo, las preguntas, la observación plena y la escucha activa, el coach acompaña a la persona en su toma de conciencia, aceptación y puesta en práctica de acciones de mejora y desarrollo, a partir de él mismo y de sus propios valores.

Lo concibo cómo:

• La oportunidad para mirarse para sus adentros, conocerse, entenderse y así comprenderse, aceptarse y quererse.
• La posibilidad para descubrir aquello que le mueve por dentro y le hace vibrar, sentir y accionarse.
• La valentía de tomar conciencia del sentido de su vida y proyecto vital.
• La apuesta para responsabilizarse, empoderarse y ser protagonista de sus procesos personales y proyecto de vida.

 

CUALES SON SUS APORTACIONES, SU VALOR

En relación a los procesos personales, el valor del coaching lo encontramos, en primer lugar, en la importancia de la toma de conciencia y la asunción de responsabilidad personal, lo que le da un mayor conocimiento, comprensión, y le permite abordar los cambios, activarse y sentirse protagonista de los procesos desarrollados.

En segundo lugar, en la posibilidad de crear espacios seguros, íntimos y capacitadores, que favorezcan el abordaje de las creencias y limitaciones, el descubrimiento de los deseos íntimos y vitales y la emergencia de la energía necesaria para conciliarse con uno mismo, crecer y avanzar con fuerza y convicción.

En tercer lugar, por dar la palabra a la emoción, la vivencia, la intuición, la corporalidad y la posibilidad de sentirse, para conectar con lo más íntimo, genuino y verdadero de cada uno y sus realidades vitales.

En relación a una mirada más filosófica, existencial y actitudinal, el valor del coaching lo hallamos en la necesidad de transcender a la búsqueda del sentido vital de uno mismo para así contribuir para un mundo mejor, más certero, humano y solidario y trabajar para su transformación, mediante los pequeños o grandes cambios y avances que se dan en los procesos personales, individuales, grupales y organizacionales.

Lluís Toledano,  Juny 2018

El espacio de referencia y actuación del Tercer Sector Social es aquél que, con vocación de servicio público, trabaja por la inclusión y la cohesión social de las comunidades, las personas y sus entornos de vida. Por tanto, aquél que se ocupa y preocupa principalmente del ámbito y esfera social desde una perspectiva amplia e integral y centrada en la persona en todas sus dimensiones y en la defensa de sus derechos. De ahí quizá se deduzca la función de interlocución, de agente social y de lucha contra toda forma de exclusión social de aquellos colectivos que presentan mayor vulnerabilidad y fragilidad social.

La necesidad de atender, abordar y dar respuesta a las diferencias que se construyen en cada una de las trayectorias vitales de los individuos y paliar así las desigualdades futuras, centra buena parte de las acciones del Tercer Sector en actuaciones capaces de liderar prácticas dirigidas al fortalecimiento y capacitación de las personas y las comunidades, con un fuerte compromiso a favor de la justicia y el bienestar social.

Con este objetivo el Tercer Sector Social centra sus mensajes y actuaciones para la transformación social, haciendo pedagogía y generando valor social, dando a conocer la complejidad social y trabajando por una ciudadanía responsable y cohesionada que permita actuar con valor, desde la justicia social, la solidaridad, la igualdad de oportunidades, la tolerancia, el diálogo, la conciencia y el compromiso generando inclusión, cohesión social y mayor valor democrático.

Todo esto plantea una serie de retos que el Tercer Sector Social debe afrontar con valentía, constancia y perseverancia. A modo de grandes líneas, los principales desafíos son los que siguen:

• Respecto al reconocimiento de derechos: visibilizar, aproximar y amplificar las voces de las personas en situación de vulnerabilidad, promoviendo su participación y espacios comunes de responsabilidad, derechos y deberes. Trabajar por la redistribución social de oportunidades vitales que potencien la capacidad de empoderamiento, autonomía y acción de los sujetos.
• Respecto a la responsabilidad compartida, la participación de la ciudadanía y la cohesión social: impulsar la creación de conciencia y responsabilidad social en la sociedad en su conjunto; trabajar por una ciudadanía activa, comprometida y organizada que participe de actuaciones basadas en los valores de solidaridad, igualdad, compromiso y justicia social para generar cohesión y capital social.
• Respecto a la gobernanza y el espacio público: construir redes de trabajo estable desde la implicación y la cooperación entre administraciones, agentes sociales y el Tercer Sector Social en el marco de una esfera pública compartida que posibilite el diseño y definición de políticas así como la ejecución y prestación de servicios desde la complementariedad, la complicidad y el equilibrio.
• Respecto al propio reconocimiento y el papel del Tercer Sector Social:
  • En relación a las propias organizaciones consensuando los puntos fuertes que identifican sus valores y su misión con las acciones y servicios que llevan a cabo.
  • En relación a las necesidades y capacidad de respuesta impulsando la innovación, creatividad e ingenio para plantear soluciones eficaces a las necesidades sociales emergentes
  • En relación al entorno y la comunidad trabajando en red creando estrategias compartidas de participación social desde el compromiso y la proximidad entre las personas, los agentes sociales y otros actores locales.
  • En relación a la acción política posicionando el sector y su labor de incidencia política y su rol de agente social reconocido así como creando alianzas estratégicas a nivel intersectorial e intrasectorial.
  • En relación a la vertebración y estructuración del sector avanzando en la coordinación y trabajo conjunto entre las entidades de primer nivel y organizaciones de segundo y tercer nivel en función de objetivos estratégicos comunes, grupos de interés, representación, interlocución, incidencia, etc.

Un mayor protagonismo y posicionamiento frente aquellos temas claves del sector requiere de la organización y vertebración del potencial del conjunto de las entidades sociales con el objetivo de sumar y crecer, conocer y aprender para construir discurso y conocimiento con el convencimiento que en la medida que podamos integrar una mirada conjunta respetando la diversidad de identidades y el reconocimiento mutuo, pero priorizando objetivos y necesidades, generaremos posicionamiento y reconocimiento y con ellos capacidad de incidencia para influir de forma más eficaz frente a las instituciones públicas, los agentes sociales y ante la ciudadanía y la sociedad en su conjunto.

En cualquier caso lo que es realmente importante más allá de las posibilidades y capacidad para organizar y fortalecer el sector, es trabajar desde nuestras realidades con la fuerza y el convencimiento que nuestra acción incida no solamente en las personas a las cuales nos dirigimos principalmente sino también en las comunidades y barrios implicando a la ciudadanía para que se sienta arte y parte de proyectos colectivos que transmitan actitudes y valores de solidaridad, justicia social y compromiso democrático.

Lluís Toledano, Coach i Supervisor – Tercer Sector. 2011

Las respuestas a las problemáticas sociales siempre se han pensado desde la fragmentación y desde, propiamente, el ámbito social, obviando o ignorando la responsabilidad de otros ámbitos, sectores y agentes sociales. La exclusión social se ha de entender desde su complejidad y multidimensionalidad. Es decir, desde la escasez de recursos a los procesos de empobrecimiento que impiden el pleno desarrollo de las personas, de sus proyectos vitales, anhelos y necesidades.

Partimos de la base que las políticas públicas en materia social tienen que dar respuesta mediante actuaciones integrales y transversales, desde todas las ópticas y competencias, a la globalidad de los problemas sociales en los ámbitos económico, laboral, educativo – formativo, social, sanitario, etc.  Los servicios sociales ya no pueden seguir siendo el cajón de sastre donde colocar y dirigir el encargo y responsabilidad frente a las problemáticas sociales.

Las administraciones mediante sus respectivas competencias han de dar respuestas a las distintas realidades que atañen a las personas, a su bienestar y posibilidades de realización personal y colectiva. Y en esa tarea no pueden ni deben estar solas. Necesitan de la complicidad, implicación y fuerza de todos los agentes sociales y de la ciudadanía en su conjunto. En la medida que existan propuestas reales de colaboración y coordinación basadas en valores de compromiso democrático y transformación social entre la administración, el Tercer Sector Social y otros agentes sociales estaremos un poco más cerca de trabajar por la inclusión y cohesión social de forma más efectiva y sólida. Claro que para ello se hace necesario dar pasos de gigante en la concepción que muchas veces se tiene de dicha colaboración que hoy en día aún tiene muchos indicios de ser clientelar y sólo prestadora de servicios y pasar a una concepción basada en la corresponsabilidad.

La pobreza y el crecimiento de situaciones de vulnerabilidad y de exclusión social en un momento de crisis especialmente requirieren un fuerte compromiso de todos los niveles de gobierno y del conjunto de la ciudadanía. Los retos se plantean globalmente pero tienen efecto en las ciudades y en los entornos inmediatos; no olvidemos que la atención a las personas se construye desde la proximidad. En la medida que se reconocen derechos sociales de ciudadanía se incide en la mejora de la cohesión social y en la necesidad de implicar y reconocer el papel del Tercer Sector Social y del conjunto de la ciudadanía en el diseño y desarrollo de las políticas sociales de proximidad. El Tercer Sector debe ser clave en esta supuesta sociedad relacional por su capacidad de construir vínculos, de generar capital social, de adecuar las respuestas sociales a la complejidad, de anticiparse a necesidades y canalizar la participación y solidaridad de la ciudadanía. No olvidemos que, a su vez, y en otro orden de cosas, el Tercer Sector es un agente económico, con funciones en la prestación de servicios y por consecuencia en la generación de empleo.

El Tercer Sector multiplica el impacto de la acción de los poderes públicos. Para ello, debe crear sinergias con la administración, tanto a nivel estatal, autonómico como en el ámbito local. Una colaboración estable que contemple el valor añadido del Tercer Sector Social en cuanto a su mayor capacidad de innovación, flexibilidad y adaptación a las distintas realidades sociales. En definitiva, un modelo de bienestar más acorde con esta realidad compleja requiere de un fortalecimiento de la ciudadanía y la participación de la sociedad civil organizada.

Las entidades sociales y las administraciones deben trabajar en partenariado, ser socios en su diversidad y no ser auxiliares unos de otros; sólo así se puede lograr un compromiso pleno para la inclusión social. Y es así como podemos generar un aprendizaje colaborativo en clave relacional, comunitaria, transversal y transformadora.

El avance hacia sociedades más inclusivas se encuentra estrechamente vinculado a la capacidad de generar, entre administraciones, agentes sociales y la ciudadanía, actuaciones desde la gobernanza relacional, basada en la corresponsabilidad, la complicidad y la colaboración, en definitiva, en la capacidad de convertir las complementariedades en complicidades y compromisos. Una forma, por tanto, de trabajar las capacitaciones, la autonomía, la autoestima, el sentimiento de pertenencia a la comunidad y el desarrollo de vinculación social, la construcción de proyectos vitales, etc. Estamos hablando pues de una forma de gobierno en la que la coherencia de la acción pública en cuanto a la definición de problemas, el diseño y su ejecución, se articula y coordina a diferentes niveles con diversos actores públicos y privados para definir un espacio común de corresponsabilidad, legitimidad y toma de decisiones para el abordaje de las realidades y problemas sociales más acuciantes.

Lluís Toledano, Coach i Supervisor – Tercer Sector. 2011