Autor: lluistgaju

Una primera aproximació als conceptes

La idea de la metasupervisió sempre m’ha suggerit aquella imatge entorn de, MÉS, més amunt, més ampli, que permet arribar més enllà, que abasta alguna cosa més, que en pot veure més, etc…..

En un primer moment, la idea de la Metasupervisió em remet a la idea de la supervisió de la supervisió, i com a tal, a aquell procés reflexiu en què un supervisor revisa la seva pròpia pràctica supervisora ​​amb un professional supervisor més experimentat. I en aquest primer enquadrament, també hi podria tenir cabuda el supervisor o coach en formació, aquell que s’està formant i com a tal, practicant a la seva nova activitat supervisora, i per la qual rep l’acompanyament d’un supervisor experimentat.

Des d’aquesta primera aproximació, la Metasupervisió podria englobar, en primera instància, aquestes dues dimensions: la primera més centrada en l’acompanyament professional, i la segona més enfocada en allò formatiu i l’aprenentatge.

Des d’un segon nivell d’anàlisi trobem algunes característiques que dibuixen certes diferències entre les dues dimensions, i que, alhora, concreten encàrrecs, funcions i objectius diferents per a cadascuna, atorgant-les entitat suficient per si mateixes i definint així, àmbits d’actuació diferents. Per això es diferencien la metasupervisió i l’acompanyament professional, de la supervisió docent i el seu caràcter formatiu i pedagògic.

La Metasupervisió

Així com en la supervisió, l’objecte d’anàlisi és la pràctica del professional o tècnic amb els seus usuaris, la Metasupervisió se centra en la pràctica del supervisar, és a dir, com el supervisor exerceix la seva pròpia pràctica supervisora, les seves intervencions, la seva relació amb la persona supervisada, les dificultats que apareixen en el procés, els límits i aspectes ètics, etc. Tot això defineix un procés sistemàtic, de reflexió, aprenentatge i desenvolupament professional i personal on el metasupervisor acompanya, confronta i recolza; tot aquest procés permet la comprensió i la millora contínua de la pròpia pràctica de la supervisió i el coaching.

En relació amb les funcions i competències de la metasupervisió, destaco 4 que les emmarco en les següents dimensions:

1. Competència supervisora

• Millora i desenvolupament d’habilitats, coneixements i recursos per exercir millor la funció supervisora.
• Integració de la teoria i la pràctica, la seva interpretació i aplicabilitat.
• Saber en quin marc conceptual i de referència ens movem i a partir del qual elaborem les nostres hipòtesis.

2. Pràctica reflexiva:

• Reflexionar sobre la pròpia manera de supervisar com a mètode bàsic d’aprenentatge i desenvolupament de la supervisió.
• Analitzar què fa el supervisor (decisions, intervencions, …), per què ho fa i com ho fa (estil, relacions, comunicació, …), què li passa (creences, emocions, reaccions, …), i quins efectes tenen les intervencions en la persona supervisada, és clau per entendre l’impacte de les nostres accions.
• Importància d’oferir una mirada més reflexiva a la persona supervisada perquè aprofundeixi en la tasca.
• Donar nom i paraula a l’emoció i la vivència amb l’objectiu de fer real allò que viu i sent i que l’orienti a l’acció.

3. Interacció i relació supervisora:

• Revisar i comprendre la dinàmica que es produeix entre el supervisor i persona supervisada.
• Importància d’observar la interacció en els aspectes psicològics i de l’entorn que condicionen el subjecte supervisat: intervencions, bloquejos i resistències, relació amb el client, allò que experimenta en aquest procés, què hi aporta, etc.

4. Identitat professional:

• Créixer en el rol de supervisor, fomentar una major consciència del propi estil i maduresa professional per anar integrant de manera harmònica i coherent la personalitat i la professionalitat amb el rol professional.

La Supervisió docent

La finalitat de la supervisió docent se centra en la seva funció formativa i pedagògica, i té lloc en aquelles persones que s’estan formant en supervisió o coaching i/o aquelles que duen a terme algun programa de perfeccionament o reciclatge professional. Aquesta realitat defineix l’encàrrec i una gran part de les seves funcions específiques.

Entre les seves funcions, competències i finalitats, persegueix:

• El desenvolupament professional, personal i del rol del supervisor
• Dissenyar el procés de supervisió docent, els seus objectius i aprenentatges a assolir;
• Garantir un espai de reflexió pràctica i autoreflexió, connectant teoria i pràctica.
• Estructurar el procés amb un contracte que clarifiqui l’encàrrec i el mateix procés, i assegurar així la capacitat d’assenyalar i analitzar la meta objectiva, observable i mesurable, així com l’avaluació i la qualificació del mateix procés.

En qualsevol cas, la metasupervisió i supervisió docent, més enllà de les característiques i particularitats, són dos processos que persegueixen i permeten la creació d’entorns de:

• Reflexió, aprenentatge, experiència i desenvolupament professional i personal
• Connexió i integració de teoria i pràctica per la capacitació i desenvolupament competencial
• Emoció, vivència, intuïció
• Relació, comunicació i interacció
• Comprensió i anàlisi i de les diferents perspectives presents en tot procés de supervisió, respecte el client o supervisat, el supervisor i les seves intervencions, la relació entre supervisat i supervisor, allò que experimenta el supervisor respecte al procés realitzat, i allò que aporta aquest a la metasupervisió o supervisió docent per a la seva reflexió i aprenentatge.
• Assumpció de la identitat i responsabilitat professional i personal, i desenvolupament del rol professional, a partir de l’autoconsciència i l’autoconeixement de la pràctica supervisora.

Per finalitzar dues idees clau:

En primer lloc, la interacció entre Rol, Professionalitat i Personalitat explica i dota de contingut la pràctica professional: el Rol entès com la funció professional que una persona assumeix dins d’un context o àmbit determinat, defineix què se n’espera, quines responsabilitats ha d’assumir i quins límits ha de respectar; la Professionalitat, entesa com la manera com la persona exerceix el seu rol amb competència, coneixements, qualitat, experiència, criteri professional i ètica; i la Personalitat, entesa com la manera particular de ser, pensar i sentir i de relacionar-se, inclou els valors, les creences, les emocions i les actituds de la persona.

I en segon lloc, la importancia que en funció del grau de congruència i harmonia que hi ha en aquesta tríada, més autèntica, genuïna i veraç serà la nostra pràctica professional.

Lluís Toledano, octubre 2026

Número 39 (desembre 2017)

TERCER SECTOR,  ÈTICA I COMPROMIÍS SOCIAL

Una introducció necessària

Escriure algunes ratlles sobre el Tercer Sector Social sempre és estimulant i enriquidor. Reflexionar i endinsar-nos-hi és, a més, necessari i quasi una obligació. No tant sols pel paper que en els darrers 20 anys ha anat conformant, sinó també per tot allò que en el transcurs d’aquest temps ha estat capaç de posar de relleu, donar a conèixer i visibilitzar respecte les realitats punyents de moltes persones i col·lectius, i respecte també, de la tasca que el conjunt d’organitzacions realitzen per pal·liar necessitats socials, i fer front a les diverses situacions d’injustícies i desigualtats,  defensant així l’exercici dels drets socials de milers de persones i famílies.

Però abans d’entrar en aquestes qüestions, potser fora bo saber quelcom més d’allò que anomenem Tercer Sector Social i les organitzacions que representa.

A hores d’ara quasi ningú dubte del paper que el Tercer Sector Social ha esdevingut en els darrers anys, de la tasca que desenvolupa i el lloc que de forma progressiva ha anat ocupant en l’espai i relació existent entre l’estat, el mercat i la societat.

En aquesta relació,  el primer sector, públic, governamental i sense ànim de lucre, i el segon, privat i mercantil, lucratiu i no governamental han vist com es dibuixava i construïa un espai diferenciat  i amb identitat pròpia. L’enfortiment i organització de la societat civil va donar lloc en el seu dia, a la formació d’entitats i organitzacions des de la iniciativa social que va donar origen al denominat Tercer Sector; aquell que engloba tot tipus d’entitats, associacions i fundacions culturals, esportives, socials, mediambientals, de cooperació i de moviments ciutadans i veïnals. Dins d’aquest ampli sector, trobem el Tercer Sector Social que aglutina i defineix aquelles entitats i organitzacions no lucratives, amb vocació de servei públic que treballen per la inclusió i la cohesió social amb especial atenció als col·lectius més vulnerables de la societat i centrades específicament en las persones, les seves famílies i els seus entorns de vida.

Parlem de persones i de col·lectius amb dificultats per integrar-se en els seus entorns i comunitats, amb dificultats per funcionar en igualtat de condicions i d’oportunitats que la resta de conciutadans; persones i famílies en situació de pobresa, persones sense llar, persones amb  discapacitat, persones amb addiccions, persones immigrants, persones grans, infants i joves en situació de risc social, etc.…

Si en un primer moment el Tercer Sector Social tenia el seu principal actiu com prestador de serveis, d’un temps ençà  – segurament accentuat per la seva proliferació, el ritme de creixement, l’abast i el seu compromís social entre d’altres raons –  ha assolit una posició de cert protagonisme en la promoció del benestar social, la participació ciutadana i la presencia i debat públic en les nostres societats contemporànies. Malgrat moltes vegades la realitat ens indica que aquest nou espai encara no està del tot conquerit, i molt menys consolidat, potser, en part,  per un cert temor per part d’aquells que els hi costa acceptar l’activisme i la capacitat de decisió que a la societat civil li correspon, no es pot negar la força i determinació del paper que el Tercer Sector Social ocupa en el desenvolupament del benestar i la cohesió social. D’una banda, en la seva funció d’articulació de les demandes socials i del propi disseny, definició i desenvolupament de les polítiques socials, i de l’altre, en la implementació de serveis i recursos per donar resposta a aquestes necessitats socials i reptes que se’ns plantegen en el dia a dia.

Una crisi econòmica i social: possiblement un punt d’inflexió

En el transcurs dels darrers deu o quinze anys, dues coses, entre d’altres molt possiblement, han marcat profundament les organitzacions socials i al conjunt del Tercer Sector Social.

En primer lloc i de forma directe i malauradament previsible, l’abast i efectes de la pobresa i la vulnerabilitat. Els processos profunds de canvi social i la crisis econòmica van canviar definitivament els perfils i els límits de la vulnerabilitat i l’exclusió social, que s’han deixat veure de forma progressiva i dramàtica en els àmbits de la salut,  l’habitatge, món laboral i econòmic, l’educatiu, personal, etc. Una realitat doncs que s’ha anat manifestant en diferents espais de desenvolupament vital, decisius tots ells, com a resultat d’una complexa combinació de causes i on les seves principals conseqüències i seqüeles, encara les estem patim i les patirem durant força temps.

Ens referim a aquelles persones, grups i col·lectius que pel fet de viure diverses situacions de dificultat o conflicte social no arriben a cobrir les seves necessitats bàsiques  d’alimentació, protecció i seguretat, salut, formació i accés als circuits socials normalitzats i per tant, tampoc poden participar d’ells.  I per conseqüència a voltes, se’ls nega tota possibilitat de ser ciutadans de ple dret i ser membres actius en el seu entorn i participar i influir constructivament en la seva comunitat. En definitiva aquest conjunt de situacions i factors de risc, impossibiliten i dificulten la inclusió i accés als espais i recursos materials i immaterials necessaris per a la plena satisfacció de les necessitats socials, personals i de desenvolupament, requisits d’altra banda necessaris per el benestar personal, psicològic i social de tot individu.

Cada cop més durant els darrers anys, les organitzacions socials s’han trobat atenent i acompanyant a persones i famílies que vivien situacions i  processos d’empobriment progressiu, crònic, que conduïen de forma inequívoca a la precarietat vital, l’aïllament social i a processos d’anomia, on es feia evident la distància entre expectatives i possibilitats reals dels individus per desenvolupar-se de forma òptima i en igualtat d’oportunitats que la resta de conciutadans. Alhora, les entitats han anat veient com molta altre gent, grans i petits, i famílies senceres s’anaven sumant a la llista dels desfavorits i necessitats. Eren els nous necessitats. Aquells que han estat vivint processos lents i perplexes d’exclusió, precarietat i vulnerabilitat per primera vegada. Nous perfils i rostres que han vist com trontollaven sota els seus peus, les seves economies i, per conseqüència, les seves vides i les possibilitats reals per en sortir-se’n. Ha estat, i encara és, una pobresa emergent cada cop més vinculada  a la normalitat i no pas a l’exclusió social tal com l’entenem en el seu estat pur.

Aquest context de canvi social que assenyalàvem a l’inici d’aquest apartat, constant, accelerat i accentuat per una crisis econòmica que, lluny de ser puntual i conjuntural, ja hem vist que ha tingut un marcat caràcter estructural, ha determinat l’evolució de l’àmbit social i d’una nova dimensió de les polítiques públiques. I a més ens ha evidenciat, per aquells que a dia d’avui encara no ho volen reconèixer, que ha estat una crisi social de primer ordre  a la qual cal atendre des de nous paràmetres. En aquest sentit la pobresa i la vulnerabilitat no es poden mesurar exclusivament des de perspectives econòmiques i materials sinó també des d’allò intangible, des de l’absència d’oportunitats,  l’aïllament social i les dificultats d’accés i oportunitats per gaudir dels béns immaterials com el benestar personal, la participació ciutadana, la cultura i vinculació social.

Tot això ens porta a parlar de la segona clau que, al meu entendre, ha marcat i caracteritza, de fet, al Tercer Sector Social. L’augment de les desigualtats, la discriminació i situacions de precarietat i vulnerabilitat a les que fèiem referència més amunt,  han generat un escenari d’injustícia, conflictivitat i fractura social que ens incapacita per crear quotes de benestar personal, cohesió social i xarxes relacionals; i evidentment això tampoc garanteix la defensa dels drets fonamentals de les persones i la seva dignitat. 

En aquest escenari rau la necessitat de promoure valors basats en la justícia i el benestar social, en l’equitat i la igualtat d’oportunitats; en definitiva valors que generin d’altres com la solidaritat, el treball col·laboratiu, el compromís social. Des d’aquesta lògica la crisi ha suposat un punt d’inflexió, un abans i un desprès en la sensibilització, en la conscienciació ciutadana, en la participació i implicació d’altres actors socials, cívics i culturals,  per tal de fer front a unes dinàmiques i unes inèrcies que sembla no tenen aturador.

Les polítiques públiques han de donar respostes a la diversitat de realitats que afecten a les persones, al seu benestar i a les possibilitats de realització personal i col·lectiva. I en aquesta tasca no poden ni han d’estar soles. Necessiten de la complicitat, implicació i força de tots els agents socials, d’altres institucions i de la ciutadania en el seu conjunt. En la mesura que existeixin propostes reals de col·laboració i coordinació basades en valors de compromís democràtic, transformació social i coresponsabilitat entre l’Administració, el Tercer Sector Social i altres agents socials i actors,  estarem una mica més a prop de treballar per la inclusió i cohesió social de forma més efectiva i sòlida.

Hem de tornar a enfortir els vincles socials i les xarxes de protecció informal que aquests provoquen. Les xarxes socials i els vincles personals compleixen un paper simbòlic, cultural i psicològic, que generen espais de protecció solidària i sentiments de pertinença a la comunitat. Aquestes realitats constitueixen un element clau a l’hora d’explicar els mecanismes de contenció de la vulnerabilitat i l’aïllament social.

Fer front als efectes d’aquesta crisi social és possible si invertim en tot allò que genera cohesió social. Cal promoure valors per transformar, fer créixer i visualitzar actituds i accions basades en la participació, el compromís, la transparència i la honestedat. Tots aquests valors permeten treballar per una societat que tingui en compte la igualtat d’oportunitats, la justícia social, la tolerància vers la diferència, etc. Això es pot aconseguir si treballem des de la responsabilitat, la solidaritat i l’esforç entre les persones i grups socials enfortint així el nostre capital social i creant comunitats que s’impliquin en la transformació social, la coresponsabilitat i la cultura del bé comú.

En tot això trobem la força i el sentit del Tercer Sector Social.  A l’entorn d’aquestes paraules, gestos, accions i actituds trobem la seva ètica i dimensió valorativa. El compromís ètic que apel·la a les grans finalitats que persegueix, que no són més que posar la persona al centre de totes les seves actuacions i garantir el seu ple desenvolupament i l’exercici de drets.

Oportunitats des de la proximitat i el territori: Biblioteca Pública i Tercer Sector Social, una aposta agosarada ?

Hem insistit en com d’important és treballar tot allò que afecta a les persones, atenen aquelles qüestions que condicionen les seves vides i les oportunitats de desenvolupament. I sabem que la majoria de vegades això implica un treball des de les distàncies curtes. Malgrat els  reptes s’han de plantejar globalment, no oblidem que els seus efectes es concreten en clau local, en espais i històries particulars. En barris i ciutats.

Els valors dels quals parla i defensa al Tercer Sector Social, com ja hem vist, tenen molt a veure amb aquestes consideracions. Amb intervencions i mirades des de la proximitat i en entorns immediats de socialització, aprenentatge i convivència. Així i des d’aquesta perspectiva s’ha de sentir involucrada la societat en el seu conjunt, a partir de la gran diversitat de respostes i actuacions d’agents, recursos i serveis de dinamització comunitària, cultural, social, educativa, veïnal, etc, bàsicament en tres enfocaments:

• Creant activitat humana, cultural i social per desenvolupar al màxim les persones, les seves oportunitats i experiències d’èxit i satisfacció personal i social amb l’objectiu de dignificar la persona i la seva pròpia percepció, valoració i autoestima.

• Promovent i treballant l’apoderament i l’activació de capacitats per tal que les persones i els col·lectius se sentin subjectes i protagonistes de les seves pròpies trajectòries d’inclusió, projectes de vida, potenciant sentiments de pertinença a la comunitat, i

• Fent visible i enfortint la cultura de proximitat i la seva dimensió social a partir de projectes, programes, equipaments i xarxes com a eina clau de construcció de valors, de transformació i cohesió social i de generació de vincles socials.

Sens dubte són a partir d’experiències i bones pràctiques, moltes vegades d’àmbit local i des d’una òptica de proximitat, on es produeixen veritables accions transformadores per a les persones, grups i col·lectius d’una comunitat. Podríem fer esment com un clar exemple del que estem parlant, sense obviar molts altres recursos i dispositius existents, de les biblioteques públiques i la tasca que desenvolupen en els seus barris i territoris. La biblioteca pública és un espai de socialització i proximitat, des d’on es contribueix a fer comunitats més justes i solidàries, una ciutadania més formada i més informada, indispensable per a una societat justa, equitativa, apoderada i democràtica.

Amb aquesta voluntat i desig de destacar el paper de la Biblioteca Pública, de clara vocació comunitària i social, en el 2014 neix la Fundació Biblioteca Social justament per visibilitzar d’una banda,  la tasca,  sensibilitat i compromís social de moltes biblioteques públiques i dels projectes que duen a terme amb i en la comunitat; i de l’altre, per posar en valor, promoure i potenciar la dimensió social que, en la seva essència i raó de ser, té la Biblioteca Pública com institució.

I és en aquesta força i convicció de les possibilitats i potencialitats que tenen aquests equipaments públics en el seu treball diari i presència en la comunitat, que la Fundació Biblioteca Social es fa ressò i posa en valor, el treball coordinat i en xarxa que moltes biblioteques i entitats socials, a banda d’escoles i serveis de salut entre moltes altres, realitzen plegats per assolir millor i de manera més sòlida els reptes que es plantegen.

I a mesura que es realitzen aquestes interseccions comunitàries s’estan generant noves possibilitats i s’evidencien que moltes de les característiques, valors i virtuts de l’àmbit de la Biblioteca Pública són alhora del Tercer Sector Social. A mode d’exemple podríem assenyalar: el treball “en”, “per” i “amb” la comunitat; la importància del fer xarxa i promoure el treball col·laboratiu;  la creació d’espais d’aprenentatge i desenvolupament personal i col·lectiu; l’equitat en l’accés als recursos i als drets de les persones a exercir-los;  la igualtat d’oportunitats i la no discriminació i el treball per la inclusió i cohesió social.

Aquests valors conformen l’aposta agosarada que suposa el treball des de la proximitat i en el territori: un dels valors més importants del Tercer Sector Social. Aquests, creiem, també, signifiquen el compromís social del treballar en xarxa amb altres equipaments, recursos i serveis, altres sabers i competències. Són nous espais de confluència i expertesa compartida per créixer plegats, anar més enllà i, segur, arribar més lluny.

Bibliografia

• AAVV (2009): Guía metodológica de la participación social de las personas en situación de pobreza y exclusión social. Madrid. EAPN España (Red de Lucha contra la Pobreza y la Exclusión Social)

• FRESNO, JM y TSOLAKIS, A (coords) (2010): Propuestas del Tercer Sector de Acción Social para una Estrategia de Inclusión Social 2020 en España. Madrid. EAPN España

• PASCUAL, JM (2011): El papel de la ciudadanía en el auge y decadencia de las ciudades. Valencia. Ed. Tirant Lo Blanch

• SUBIRATS, J (coord) (2010): Ciudadanía e inclusión social. El Tercer Sector y las políticas públicas de acción social. Institut de Govern i Polítiques Públiques (UAB) El Prat de Llobregat. Fundació Esplai.

Lluís Toledano Gaju

Toñi Moriana de Fundación Don Bosco, entrevista a Lluís Toledano

https://revistaenlacalle.org/category/entrevistas/?numero=67

Revista En la Calle. Coordinadora Estatal de Plataformas Sociales Salesianas

Setembre 2026

El concepte de supervisió té vàries accepcions , diferents sentits i significats en funció de la seva finalitat i àmbit d’aplicació. Des del punt de vista educatiu i psicosocial fa referència a l’acompanyament, suport  i ajuda i ens suggereix la idea de la possibilitat de disposar d’una visió ampliada de la realitat observada. Una realitat que sabem és dinàmica i canviant.

Des d’aquesta mirada, tot procés de supervisió es refereix a la pràctica de l’exercici professional, i la seva reflexió,  i a la integració entre pensament i emoció. Justament és la vivència i integració d’aquestes dues dimensions les que cal atendre des de la pràctica de la supervisió.

LES TRES “i” DE LA SUPERVISIÓ:

La supervisió professional des de la seva funció emocional-relacional, ha de permetre en els processos d’equip:

Identificar:

• Allò que preocupa a l’equip
• El que viuen els diferents membres de l’equip, com ho viuen i els hi afecta
• Les limitacions i bloquejos
• Allò que els motiva i activa

Instaurar:

• Una pràctica reflexiva
• Un espai de construcció entre supervisor i equip
• Les oportunitats de desenvolupament i millora de competències
• La consciencia sobre la vivència professional, la seva pràctica i responsabilitat
• La capacitat per a conèixer e interpretar els bloquejos i dificultats de l’equip i ,els seus membres respecte l’exercici professional

Integrar:

• Els aspectes cognitius, relacionals, emocionals i corporals
• Saber escoltar-los, atendre’ls i interpretar-los.
• Un major coneixement sobre la nostra persona i el nostre rol professional
• La comprensió sobre la nostra realitat como equip.

En definitiva tot procés de supervisió ha de permetre, en primer lloc, identificar aquelles qüestions que ens parlen i ens diuen coses sobre l’equip; en un segon moment, instaurar aquelles pràctiques i/o habilitats que ens permeten prendre consciencia sobre la nostra realitat i dinàmica relacional; per així, en tercer lloc, integrar aquelles capacitats i competències que ens possibilitin entendre i atendre a l’equip, i créixer i avançar como subjectes professionals que som. Es tracta doncs d‘apoderar a la persona, al professional que és i a l’equip del qual forma part.

QUÈ ES FA IMPRESCINDIBE ?

 Per iniciar un procés de supervisió d’equip és necessari i important per l’èxit del procés:

• Tenir curiositat per a conèixer i comprendre dels propis processos d’equip i de la seva dinàmica relacional.
• Saber dels interessos i motivacions i d’allò que dona sentit i significat a la pràctica professional.
• Tenir consciencia de les dificultats i alhora de les capacitats para abordar-les.
• Voler mirar-se i observar-se amb certa perspectiva, prendre distancia per veure i veure’s des de fora i integrar així el conjunt i cada una de les parts.
• Creure en la màxima que si es vol es pot. Predisposició al canvi i confiança en l’equip.

Lluís Toledano, Juny 2018

 

¿QUÉ ES PARA MI EL COACHING? ¿CÓMO LO CONCIBO Y ENTIENDO?

Quizá la definición de mi propio concepto de coaching, la encuentro en la confianza y creencia en el ser humano y en su capacidad innata para crecer, desarrollarse y realizarse hacia la máxima plenitud.

Entiendo el coaching cómo aquél proceso de acompañamiento personal y/o profesional que tiene por objeto ayudar a las personas que quieren conseguir sus objetivos o metas, cuando éstas se encuentran con alguna dificultad que no saben cómo abordar o superar. Proceso de cambio centrado en el presente y orientado al futuro donde, mediante el diálogo, las preguntas, la observación plena y la escucha activa, el coach acompaña a la persona en su toma de conciencia, aceptación y puesta en práctica de acciones de mejora y desarrollo, a partir de él mismo y de sus propios valores.

Lo concibo cómo:

• La oportunidad para mirarse para sus adentros, conocerse, entenderse y así comprenderse, aceptarse y quererse.
• La posibilidad para descubrir aquello que le mueve por dentro y le hace vibrar, sentir y accionarse.
• La valentía de tomar conciencia del sentido de su vida y proyecto vital.
• La apuesta para responsabilizarse, empoderarse y ser protagonista de sus procesos personales y proyecto de vida.

 

CUALES SON SUS APORTACIONES, SU VALOR

En relación a los procesos personales, el valor del coaching lo encontramos, en primer lugar, en la importancia de la toma de conciencia y la asunción de responsabilidad personal, lo que le da un mayor conocimiento, comprensión, y le permite abordar los cambios, activarse y sentirse protagonista de los procesos desarrollados.

En segundo lugar, en la posibilidad de crear espacios seguros, íntimos y capacitadores, que favorezcan el abordaje de las creencias y limitaciones, el descubrimiento de los deseos íntimos y vitales y la emergencia de la energía necesaria para conciliarse con uno mismo, crecer y avanzar con fuerza y convicción.

En tercer lugar, por dar la palabra a la emoción, la vivencia, la intuición, la corporalidad y la posibilidad de sentirse, para conectar con lo más íntimo, genuino y verdadero de cada uno y sus realidades vitales.

En relación a una mirada más filosófica, existencial y actitudinal, el valor del coaching lo hallamos en la necesidad de transcender a la búsqueda del sentido vital de uno mismo para así contribuir para un mundo mejor, más certero, humano y solidario y trabajar para su transformación, mediante los pequeños o grandes cambios y avances que se dan en los procesos personales, individuales, grupales y organizacionales.

Lluís Toledano,  Juny 2018

El espacio de referencia y actuación del Tercer Sector Social es aquél que, con vocación de servicio público, trabaja por la inclusión y la cohesión social de las comunidades, las personas y sus entornos de vida. Por tanto, aquél que se ocupa y preocupa principalmente del ámbito y esfera social desde una perspectiva amplia e integral y centrada en la persona en todas sus dimensiones y en la defensa de sus derechos. De ahí quizá se deduzca la función de interlocución, de agente social y de lucha contra toda forma de exclusión social de aquellos colectivos que presentan mayor vulnerabilidad y fragilidad social.

La necesidad de atender, abordar y dar respuesta a las diferencias que se construyen en cada una de las trayectorias vitales de los individuos y paliar así las desigualdades futuras, centra buena parte de las acciones del Tercer Sector en actuaciones capaces de liderar prácticas dirigidas al fortalecimiento y capacitación de las personas y las comunidades, con un fuerte compromiso a favor de la justicia y el bienestar social.

Con este objetivo el Tercer Sector Social centra sus mensajes y actuaciones para la transformación social, haciendo pedagogía y generando valor social, dando a conocer la complejidad social y trabajando por una ciudadanía responsable y cohesionada que permita actuar con valor, desde la justicia social, la solidaridad, la igualdad de oportunidades, la tolerancia, el diálogo, la conciencia y el compromiso generando inclusión, cohesión social y mayor valor democrático.

Todo esto plantea una serie de retos que el Tercer Sector Social debe afrontar con valentía, constancia y perseverancia. A modo de grandes líneas, los principales desafíos son los que siguen:

• Respecto al reconocimiento de derechos: visibilizar, aproximar y amplificar las voces de las personas en situación de vulnerabilidad, promoviendo su participación y espacios comunes de responsabilidad, derechos y deberes. Trabajar por la redistribución social de oportunidades vitales que potencien la capacidad de empoderamiento, autonomía y acción de los sujetos.
• Respecto a la responsabilidad compartida, la participación de la ciudadanía y la cohesión social: impulsar la creación de conciencia y responsabilidad social en la sociedad en su conjunto; trabajar por una ciudadanía activa, comprometida y organizada que participe de actuaciones basadas en los valores de solidaridad, igualdad, compromiso y justicia social para generar cohesión y capital social.
• Respecto a la gobernanza y el espacio público: construir redes de trabajo estable desde la implicación y la cooperación entre administraciones, agentes sociales y el Tercer Sector Social en el marco de una esfera pública compartida que posibilite el diseño y definición de políticas así como la ejecución y prestación de servicios desde la complementariedad, la complicidad y el equilibrio.
• Respecto al propio reconocimiento y el papel del Tercer Sector Social:
  • En relación a las propias organizaciones consensuando los puntos fuertes que identifican sus valores y su misión con las acciones y servicios que llevan a cabo.
  • En relación a las necesidades y capacidad de respuesta impulsando la innovación, creatividad e ingenio para plantear soluciones eficaces a las necesidades sociales emergentes
  • En relación al entorno y la comunidad trabajando en red creando estrategias compartidas de participación social desde el compromiso y la proximidad entre las personas, los agentes sociales y otros actores locales.
  • En relación a la acción política posicionando el sector y su labor de incidencia política y su rol de agente social reconocido así como creando alianzas estratégicas a nivel intersectorial e intrasectorial.
  • En relación a la vertebración y estructuración del sector avanzando en la coordinación y trabajo conjunto entre las entidades de primer nivel y organizaciones de segundo y tercer nivel en función de objetivos estratégicos comunes, grupos de interés, representación, interlocución, incidencia, etc.

Un mayor protagonismo y posicionamiento frente aquellos temas claves del sector requiere de la organización y vertebración del potencial del conjunto de las entidades sociales con el objetivo de sumar y crecer, conocer y aprender para construir discurso y conocimiento con el convencimiento que en la medida que podamos integrar una mirada conjunta respetando la diversidad de identidades y el reconocimiento mutuo, pero priorizando objetivos y necesidades, generaremos posicionamiento y reconocimiento y con ellos capacidad de incidencia para influir de forma más eficaz frente a las instituciones públicas, los agentes sociales y ante la ciudadanía y la sociedad en su conjunto.

En cualquier caso lo que es realmente importante más allá de las posibilidades y capacidad para organizar y fortalecer el sector, es trabajar desde nuestras realidades con la fuerza y el convencimiento que nuestra acción incida no solamente en las personas a las cuales nos dirigimos principalmente sino también en las comunidades y barrios implicando a la ciudadanía para que se sienta arte y parte de proyectos colectivos que transmitan actitudes y valores de solidaridad, justicia social y compromiso democrático.

Lluís Toledano, Coach i Supervisor – Tercer Sector. 2011