Número 39 (desembre 2017)

TERCER SECTOR,  ÈTICA I COMPROMIÍS SOCIAL

Una introducció necessària

Escriure algunes ratlles sobre el Tercer Sector Social sempre és estimulant i enriquidor. Reflexionar i endinsar-nos-hi és, a més, necessari i quasi una obligació. No tant sols pel paper que en els darrers 20 anys ha anat conformant, sinó també per tot allò que en el transcurs d’aquest temps ha estat capaç de posar de relleu, donar a conèixer i visibilitzar respecte les realitats punyents de moltes persones i col·lectius, i respecte també, de la tasca que el conjunt d’organitzacions realitzen per pal·liar necessitats socials, i fer front a les diverses situacions d’injustícies i desigualtats,  defensant així l’exercici dels drets socials de milers de persones i famílies.

Però abans d’entrar en aquestes qüestions, potser fora bo saber quelcom més d’allò que anomenem Tercer Sector Social i les organitzacions que representa.

A hores d’ara quasi ningú dubte del paper que el Tercer Sector Social ha esdevingut en els darrers anys, de la tasca que desenvolupa i el lloc que de forma progressiva ha anat ocupant en l’espai i relació existent entre l’estat, el mercat i la societat.

En aquesta relació,  el primer sector, públic, governamental i sense ànim de lucre, i el segon, privat i mercantil, lucratiu i no governamental han vist com es dibuixava i construïa un espai diferenciat  i amb identitat pròpia. L’enfortiment i organització de la societat civil va donar lloc en el seu dia, a la formació d’entitats i organitzacions des de la iniciativa social que va donar origen al denominat Tercer Sector; aquell que engloba tot tipus d’entitats, associacions i fundacions culturals, esportives, socials, mediambientals, de cooperació i de moviments ciutadans i veïnals. Dins d’aquest ampli sector, trobem el Tercer Sector Social que aglutina i defineix aquelles entitats i organitzacions no lucratives, amb vocació de servei públic que treballen per la inclusió i la cohesió social amb especial atenció als col·lectius més vulnerables de la societat i centrades específicament en las persones, les seves famílies i els seus entorns de vida.

Parlem de persones i de col·lectius amb dificultats per integrar-se en els seus entorns i comunitats, amb dificultats per funcionar en igualtat de condicions i d’oportunitats que la resta de conciutadans; persones i famílies en situació de pobresa, persones sense llar, persones amb  discapacitat, persones amb addiccions, persones immigrants, persones grans, infants i joves en situació de risc social, etc.…

Si en un primer moment el Tercer Sector Social tenia el seu principal actiu com prestador de serveis, d’un temps ençà  – segurament accentuat per la seva proliferació, el ritme de creixement, l’abast i el seu compromís social entre d’altres raons –  ha assolit una posició de cert protagonisme en la promoció del benestar social, la participació ciutadana i la presencia i debat públic en les nostres societats contemporànies. Malgrat moltes vegades la realitat ens indica que aquest nou espai encara no està del tot conquerit, i molt menys consolidat, potser, en part,  per un cert temor per part d’aquells que els hi costa acceptar l’activisme i la capacitat de decisió que a la societat civil li correspon, no es pot negar la força i determinació del paper que el Tercer Sector Social ocupa en el desenvolupament del benestar i la cohesió social. D’una banda, en la seva funció d’articulació de les demandes socials i del propi disseny, definició i desenvolupament de les polítiques socials, i de l’altre, en la implementació de serveis i recursos per donar resposta a aquestes necessitats socials i reptes que se’ns plantegen en el dia a dia.

Una crisi econòmica i social: possiblement un punt d’inflexió

En el transcurs dels darrers deu o quinze anys, dues coses, entre d’altres molt possiblement, han marcat profundament les organitzacions socials i al conjunt del Tercer Sector Social.

En primer lloc i de forma directe i malauradament previsible, l’abast i efectes de la pobresa i la vulnerabilitat. Els processos profunds de canvi social i la crisis econòmica van canviar definitivament els perfils i els límits de la vulnerabilitat i l’exclusió social, que s’han deixat veure de forma progressiva i dramàtica en els àmbits de la salut,  l’habitatge, món laboral i econòmic, l’educatiu, personal, etc. Una realitat doncs que s’ha anat manifestant en diferents espais de desenvolupament vital, decisius tots ells, com a resultat d’una complexa combinació de causes i on les seves principals conseqüències i seqüeles, encara les estem patim i les patirem durant força temps.

Ens referim a aquelles persones, grups i col·lectius que pel fet de viure diverses situacions de dificultat o conflicte social no arriben a cobrir les seves necessitats bàsiques  d’alimentació, protecció i seguretat, salut, formació i accés als circuits socials normalitzats i per tant, tampoc poden participar d’ells.  I per conseqüència a voltes, se’ls nega tota possibilitat de ser ciutadans de ple dret i ser membres actius en el seu entorn i participar i influir constructivament en la seva comunitat. En definitiva aquest conjunt de situacions i factors de risc, impossibiliten i dificulten la inclusió i accés als espais i recursos materials i immaterials necessaris per a la plena satisfacció de les necessitats socials, personals i de desenvolupament, requisits d’altra banda necessaris per el benestar personal, psicològic i social de tot individu.

Cada cop més durant els darrers anys, les organitzacions socials s’han trobat atenent i acompanyant a persones i famílies que vivien situacions i  processos d’empobriment progressiu, crònic, que conduïen de forma inequívoca a la precarietat vital, l’aïllament social i a processos d’anomia, on es feia evident la distància entre expectatives i possibilitats reals dels individus per desenvolupar-se de forma òptima i en igualtat d’oportunitats que la resta de conciutadans. Alhora, les entitats han anat veient com molta altre gent, grans i petits, i famílies senceres s’anaven sumant a la llista dels desfavorits i necessitats. Eren els nous necessitats. Aquells que han estat vivint processos lents i perplexes d’exclusió, precarietat i vulnerabilitat per primera vegada. Nous perfils i rostres que han vist com trontollaven sota els seus peus, les seves economies i, per conseqüència, les seves vides i les possibilitats reals per en sortir-se’n. Ha estat, i encara és, una pobresa emergent cada cop més vinculada  a la normalitat i no pas a l’exclusió social tal com l’entenem en el seu estat pur.

Aquest context de canvi social que assenyalàvem a l’inici d’aquest apartat, constant, accelerat i accentuat per una crisis econòmica que, lluny de ser puntual i conjuntural, ja hem vist que ha tingut un marcat caràcter estructural, ha determinat l’evolució de l’àmbit social i d’una nova dimensió de les polítiques públiques. I a més ens ha evidenciat, per aquells que a dia d’avui encara no ho volen reconèixer, que ha estat una crisi social de primer ordre  a la qual cal atendre des de nous paràmetres. En aquest sentit la pobresa i la vulnerabilitat no es poden mesurar exclusivament des de perspectives econòmiques i materials sinó també des d’allò intangible, des de l’absència d’oportunitats,  l’aïllament social i les dificultats d’accés i oportunitats per gaudir dels béns immaterials com el benestar personal, la participació ciutadana, la cultura i vinculació social.

Tot això ens porta a parlar de la segona clau que, al meu entendre, ha marcat i caracteritza, de fet, al Tercer Sector Social. L’augment de les desigualtats, la discriminació i situacions de precarietat i vulnerabilitat a les que fèiem referència més amunt,  han generat un escenari d’injustícia, conflictivitat i fractura social que ens incapacita per crear quotes de benestar personal, cohesió social i xarxes relacionals; i evidentment això tampoc garanteix la defensa dels drets fonamentals de les persones i la seva dignitat. 

En aquest escenari rau la necessitat de promoure valors basats en la justícia i el benestar social, en l’equitat i la igualtat d’oportunitats; en definitiva valors que generin d’altres com la solidaritat, el treball col·laboratiu, el compromís social. Des d’aquesta lògica la crisi ha suposat un punt d’inflexió, un abans i un desprès en la sensibilització, en la conscienciació ciutadana, en la participació i implicació d’altres actors socials, cívics i culturals,  per tal de fer front a unes dinàmiques i unes inèrcies que sembla no tenen aturador.

Les polítiques públiques han de donar respostes a la diversitat de realitats que afecten a les persones, al seu benestar i a les possibilitats de realització personal i col·lectiva. I en aquesta tasca no poden ni han d’estar soles. Necessiten de la complicitat, implicació i força de tots els agents socials, d’altres institucions i de la ciutadania en el seu conjunt. En la mesura que existeixin propostes reals de col·laboració i coordinació basades en valors de compromís democràtic, transformació social i coresponsabilitat entre l’Administració, el Tercer Sector Social i altres agents socials i actors,  estarem una mica més a prop de treballar per la inclusió i cohesió social de forma més efectiva i sòlida.

Hem de tornar a enfortir els vincles socials i les xarxes de protecció informal que aquests provoquen. Les xarxes socials i els vincles personals compleixen un paper simbòlic, cultural i psicològic, que generen espais de protecció solidària i sentiments de pertinença a la comunitat. Aquestes realitats constitueixen un element clau a l’hora d’explicar els mecanismes de contenció de la vulnerabilitat i l’aïllament social.

Fer front als efectes d’aquesta crisi social és possible si invertim en tot allò que genera cohesió social. Cal promoure valors per transformar, fer créixer i visualitzar actituds i accions basades en la participació, el compromís, la transparència i la honestedat. Tots aquests valors permeten treballar per una societat que tingui en compte la igualtat d’oportunitats, la justícia social, la tolerància vers la diferència, etc. Això es pot aconseguir si treballem des de la responsabilitat, la solidaritat i l’esforç entre les persones i grups socials enfortint així el nostre capital social i creant comunitats que s’impliquin en la transformació social, la coresponsabilitat i la cultura del bé comú.

En tot això trobem la força i el sentit del Tercer Sector Social.  A l’entorn d’aquestes paraules, gestos, accions i actituds trobem la seva ètica i dimensió valorativa. El compromís ètic que apel·la a les grans finalitats que persegueix, que no són més que posar la persona al centre de totes les seves actuacions i garantir el seu ple desenvolupament i l’exercici de drets.

Oportunitats des de la proximitat i el territori: Biblioteca Pública i Tercer Sector Social, una aposta agosarada ?

Hem insistit en com d’important és treballar tot allò que afecta a les persones, atenen aquelles qüestions que condicionen les seves vides i les oportunitats de desenvolupament. I sabem que la majoria de vegades això implica un treball des de les distàncies curtes. Malgrat els  reptes s’han de plantejar globalment, no oblidem que els seus efectes es concreten en clau local, en espais i històries particulars. En barris i ciutats.

Els valors dels quals parla i defensa al Tercer Sector Social, com ja hem vist, tenen molt a veure amb aquestes consideracions. Amb intervencions i mirades des de la proximitat i en entorns immediats de socialització, aprenentatge i convivència. Així i des d’aquesta perspectiva s’ha de sentir involucrada la societat en el seu conjunt, a partir de la gran diversitat de respostes i actuacions d’agents, recursos i serveis de dinamització comunitària, cultural, social, educativa, veïnal, etc, bàsicament en tres enfocaments:

• Creant activitat humana, cultural i social per desenvolupar al màxim les persones, les seves oportunitats i experiències d’èxit i satisfacció personal i social amb l’objectiu de dignificar la persona i la seva pròpia percepció, valoració i autoestima.

• Promovent i treballant l’apoderament i l’activació de capacitats per tal que les persones i els col·lectius se sentin subjectes i protagonistes de les seves pròpies trajectòries d’inclusió, projectes de vida, potenciant sentiments de pertinença a la comunitat, i

• Fent visible i enfortint la cultura de proximitat i la seva dimensió social a partir de projectes, programes, equipaments i xarxes com a eina clau de construcció de valors, de transformació i cohesió social i de generació de vincles socials.

Sens dubte són a partir d’experiències i bones pràctiques, moltes vegades d’àmbit local i des d’una òptica de proximitat, on es produeixen veritables accions transformadores per a les persones, grups i col·lectius d’una comunitat. Podríem fer esment com un clar exemple del que estem parlant, sense obviar molts altres recursos i dispositius existents, de les biblioteques públiques i la tasca que desenvolupen en els seus barris i territoris. La biblioteca pública és un espai de socialització i proximitat, des d’on es contribueix a fer comunitats més justes i solidàries, una ciutadania més formada i més informada, indispensable per a una societat justa, equitativa, apoderada i democràtica.

Amb aquesta voluntat i desig de destacar el paper de la Biblioteca Pública, de clara vocació comunitària i social, en el 2014 neix la Fundació Biblioteca Social justament per visibilitzar d’una banda,  la tasca,  sensibilitat i compromís social de moltes biblioteques públiques i dels projectes que duen a terme amb i en la comunitat; i de l’altre, per posar en valor, promoure i potenciar la dimensió social que, en la seva essència i raó de ser, té la Biblioteca Pública com institució.

I és en aquesta força i convicció de les possibilitats i potencialitats que tenen aquests equipaments públics en el seu treball diari i presència en la comunitat, que la Fundació Biblioteca Social es fa ressò i posa en valor, el treball coordinat i en xarxa que moltes biblioteques i entitats socials, a banda d’escoles i serveis de salut entre moltes altres, realitzen plegats per assolir millor i de manera més sòlida els reptes que es plantegen.

I a mesura que es realitzen aquestes interseccions comunitàries s’estan generant noves possibilitats i s’evidencien que moltes de les característiques, valors i virtuts de l’àmbit de la Biblioteca Pública són alhora del Tercer Sector Social. A mode d’exemple podríem assenyalar: el treball “en”, “per” i “amb” la comunitat; la importància del fer xarxa i promoure el treball col·laboratiu;  la creació d’espais d’aprenentatge i desenvolupament personal i col·lectiu; l’equitat en l’accés als recursos i als drets de les persones a exercir-los;  la igualtat d’oportunitats i la no discriminació i el treball per la inclusió i cohesió social.

Aquests valors conformen l’aposta agosarada que suposa el treball des de la proximitat i en el territori: un dels valors més importants del Tercer Sector Social. Aquests, creiem, també, signifiquen el compromís social del treballar en xarxa amb altres equipaments, recursos i serveis, altres sabers i competències. Són nous espais de confluència i expertesa compartida per créixer plegats, anar més enllà i, segur, arribar més lluny.

Bibliografia

• AAVV (2009): Guía metodológica de la participación social de las personas en situación de pobreza y exclusión social. Madrid. EAPN España (Red de Lucha contra la Pobreza y la Exclusión Social)

• FRESNO, JM y TSOLAKIS, A (coords) (2010): Propuestas del Tercer Sector de Acción Social para una Estrategia de Inclusión Social 2020 en España. Madrid. EAPN España

• PASCUAL, JM (2011): El papel de la ciudadanía en el auge y decadencia de las ciudades. Valencia. Ed. Tirant Lo Blanch

• SUBIRATS, J (coord) (2010): Ciudadanía e inclusión social. El Tercer Sector y las políticas públicas de acción social. Institut de Govern i Polítiques Públiques (UAB) El Prat de Llobregat. Fundació Esplai.

Lluís Toledano Gaju