Cada cop que parlem d’aquells infants que presenten problemes i dificultats per comunicar-se i comportar-se d’una manera socialment adaptada, cada vegada que amb les seves actuacions ens és més difícil justificar i entendre el què els hi passa per dintre i el què els ha portat a actuar d’aquesta manera, acabem per catalogar-los com a infants difícils, problemàtics i com a nois i noies que ràpidament situem dins el paraigües dels infants inadaptats o que viuen amb situació de risc i conflicte social.

D’aquesta tendència a intentar trobar ràpidament un lloc per cadascú, un lloc social per cada grup o col·lectiu segons els seus comportaments i patrons de vida per després poder aplicar el nostre saber com a persones normalitzades, adaptades i dur a terme les nostres intervencions educatives, estem caient en el risc de no anar un xic més enllà i fer una lectura més pausada de moltes de les situacions que conformen les seves vides i itineraris vitals.

Evidentment quan parlem d’infants i joves socialment inadaptats estem pensant amb aquelles persones que per diferents circumstàncies no han tingut les mateixes oportunitats que la majoria per desenvolupar-se ni estructurar la seva personalitat a partir de referents clars, de persones significatives, ni enmig d’entorns propers i afavoridors d’experiències estimuladores en quant aprenentatges i espais de socialització. Tampoc, possiblement, han estat cobertes de forma òptima les seves necessitats bàsiques (salut, protecció, educació, abric …) ni afectives en quant sentir-se acollits i estimats, i acceptats i acompanyats en la seva evolució i desenvolupament en general. Són infants i joves que creixent amb grans dosis d’inseguretats i pors. S’han desenvolupat en espais i entorns (família, barri, …) moltes vegades pobres en experiències afectives i en la creació de xarxes de suport, seguretat i vincle.

És a partir d’aquestes realitats que atorguem unes etiquetes que per sí soles ja separen dos mons, i precisament aquí rauen, en part, algunes de les primeres dificultats a l’hora de relacionar-nos i apropar-nos a aquests infants que viuen de forma quasi permanent amb el risc i el conflicte. Ens posicionem i els mirem des de la nostra normalitat, des del nostre ser adaptats, la qual cosa no ajuda a imaginar-nos en cap moment com a vulnerables, dèbils i també petits davant de moltes situacions o circumstàncies vitals que a voltes fan trontollar la nostra seguretat. El sentir-se inadaptat davant d’alguna cosa, viure una situació més o menys inestable on els referents desapareixen bruscament o els codis que ens eren útils fins a les hores ja no ens són vàlids ni ens donen respostes satisfactòries, són en definitiva situacions i fragments de vida que ens defineixen i configuren l’existència de tot ésser humà.

És en aquest context on, si fem l’esforç de veure’ns en moments determinats un xic com ells, podrem generar altres maneres d’establir relacions que permetin fer lectures més properes i empàtiques, on serà més fàcil aproximar-nos, i per tant, entendre i comprendre l’angoixa, la por, la ràbia o la inseguretat que de forma més o menys permanent, més o menys difusa dibuixen l’existència de molts d’aquests infants i joves. Al posicionar-nos des d’aquesta perspectiva possiblement salvem alguns dels primers obstacles a l’hora d’apropar-nos a les seves realitats, a les seves vivències i els seus comportaments.

En aquest nou escenari podrem generar en ells una forma diferent de percebre’ns com a persones alienes que som al seu malestar vital; i nosaltres, com professionals de la intervenció social i educativa, podrem trobar algunes

Lluís Toledano, Coach i Supervisor – Tercer Sector. 2017